Ágora Poética: ‘Estamos de vuelta’




InOutradio, la radio lésbica show

Summary: Poemas de Viky Frías  ELLA HA VENIDO No se puede decir que lo pidiera fue un viaje imprevisto que duró varios meses; vino con su carroza de carne tirada por cuatro piernas al principio, después por dos. Apareció primero la cabeza, luego llegaron los demás miembros del séquito. Llevaba cinco antenas para captar sonidos, aromas, luces, y todo lo que hubiera. Su blanca voz de soprano llegaba fácilmente al do de pecho: estremecía biberones hacía añicos los cristales. Lloró cuando nos vio, eso nos produjo un gran complejo, procuramos esquivar su mirada. Era pobre, al revisar la placenta no encontramos ni trajecitos de oro ni pan debajo del brazo, tuvimos que prestárselos bajo promesa de que aquí los dejaría cuando se fuese de vuelta, le preguntamos si venía por mucho tiempo pero nada sabía. Apretaba en el puño un papel arrugado, era el guión de su representación; al final de la misma conseguimos saber a qué había venido, ya que dio de comer al pájaro azul, engendró hijas y plantó árboles con sus iniciales, dejó correr un río de pensamientos por la frente, fundó una compañía, pero sabemos que vino, sobre todo, a ser reina de corazones aunque tuvo que batallar mucho por el trono.   SOY INOCENTE  Yo, mujer, soy inocente de todo lo que han escrito sobre mí. Infinitos versos definen mi mirada; perlas son mis dientes, rubíes mis labios oro mis cabellos terciopelo mi piel. A todos esos tesoros soy ajena. Quiero descender del altar al que me subieron donde los angelitos se cuelgan de mis pechos, queman mi túnica y la suya con el incienso e insisten en llamarme “madre”. Tampoco me considero una malvada inconsciente que arrastra a los abismos todo lo que atrapa. Quiero subir de los infiernos, no me gustan honduras tortuosas ni ambientes demasiado caldeados. Tengo mi nombre, no soy Eva, ni Lilith, ni Circe, ni Pandora…     Poemas de Montse Gallart  SOLILOQUI DE TARDOR                                                  Cómo llenarte, soledad,                                                 sino contigo misma…                                                            (L. Cernuda. Soliloquio del Farero)   La solitud no s’emplena amb un nom. De tant en tant, però, pot vestir la seva aspror amb la música… La solitud fa com l’eco: es crida una i altra vegada a ella mateixa i s’encasta a les parets de casa i al cos. Viu allí; allí té la seva seu i, si de vegades se’n va perquè algú posa el nostre nom dins la seva veu, quan deixen de dir el nostre nom torna amb més força i ho inunda tot. Aleshores és tsunami i terratrèmol (!!). La solitud és la nostra segona pell, i tothom té la seva. Se’n ve amb nosaltres de viatge, ens convida a dinar i a sopar i, quan es fa cruel, al llit. Potser la sentim més amb temps de pluja, que ens fa estar quiets i recollir-nos.     Aleshores la veiem allí, que ens observa, quieta com nosaltres, persistent i tossuda com l’onada que mai no interromp el seu batec. Batega dins nostre, tan nostra com és, i ens dóna la negra carícia, la urpada breu perquè no l’oblidem, perquè no menystinguem la seva força. I no cal pas que la combatem, que la canviem per ningú; és debades, serà la nostra companya per sempre, perquè és destí de l’ésser néixer  i  morir sol.   HE VINGUT PER VEURE…                                    (Com en un mirall de He venido para ver, de Luís Cernuda)   He vingut per veure la càlida llum del capvespre en dies de sol nítid, la trèmula claror de l’Arc de Sant Martí rere un aiguat, per veure els vestits blaus i maragda de la mar. He vingut per sentir l’aire carregat de primavera, per sentir el frec de la teva pell quan dorms prop de mi, per sentir-te dir el meu nom dia rere dia fins a la fi del temps que ens sigui donat. Per escoltar les clàssiques cançons franceses dels intèrprets d’abans en el meu espai íntim. He vingut per dansar les danses gregues mentre grinyola un bouzouki contrit, rere el qual Grècia es queixa. He vingut seduïda[...]